Just abans de la revelació a Sinaí, «[el nom de les quatre lletres] va dir a Moisès, «Heus ací que Jo vindré a tu en l’espessor del núvol, per tal que el poble escolti quan Jo et parli, i ells també creuran en tu per sempre» (Xemot, Èxode, 19:9).
Fins aquell moment, el Sant, beneït sigui, tan sols s’havia comunicat amb Moisès o Aaron. Però després de travessar el Mar de les canyes i el desert, al peu del Sinaí, és hora que tot el poble escolti la veu de qui l’ha tret de la terra de Mitsraïm.
Per què? Perquè els Fills d’Israel mai havien dubtat de la possibilitat de la profecia. Sabien que els patriarques, Moisès, Aaron i Miriam n’eren conductes. Però fins aquell moment, la profecia només es coneixia en forma de somnis, visions o aparicions. «Em donaré a conèixer a ell en una visió, li parlaré en somnis» (Bamidbar, Números, 12:6).
Amb Moisès, però, era diferent. Perquè la profecia de Moisès era totalment conscient, i ell estava en possessió de tots els seus sentits (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 382).
Això feia que els Fills d’Israel dubtessin de la veracitat de les paraules de Moisès. Per això el Sant, beneït sigui, va revelar-se al Sinaí, per tal que «el poble pugui escoltar… i també puguin creure en tu per sempre». D’aquesta forma creurien en la possibilitat que la profecia de Moisès era «cara a cara». Perquè el Sant també els parlaria cara a cara a ells, sense cap intermediari, ni a través de cap somni. Com es diu, «Cara a cara et va parlar Déu» (Devarim, Deuteronomi, 5:4). Amb la implicació que una persona pot conduir una profecia en plenes facultats. Com està escrit, «I [el nom de les quatre lletres] va parlar a Moisès cara a cara» (Xemot, Èxode, 33:11). I per això els Fills d’Israel van dir que «hem vist aquest dia que Déu pot parlar a una persona i aquesta seguir vivint» (Devarim, Deuteronomi, 5:21 – Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 381-382).
Els arguments d’autoritat poden ser perillosos. També allò d’«això es fa així perquè ho dic jo». La revelació a Sinaí, en la qual el Sant, beneït sigui, parla a tots els Fills d’Israel, és el que ens ajuda a la «devekut», allò més proper al que ens podem aferrar per defensar que les mitsvot no són simplement unes normes arbitràries, inventades per Moisès.
Però el procés de revelació i entrega de la llei no acabarà amb les primeres taules, gravades per la divinitat. Si no que les primeres taules, i, per tant, el pacte original, acabaran trencades. I al seu lloc hi arribarà un segon pacte, escrit per Moisès a través de la profecia divina. Dictades cara a cara, i amb Moisès escrivint mentre escolta.
I malgrat que els Fills d’Israel es van despertar tard i després no van poder suportar ni tan sols una lletra muda pronunciada pel Creador, acceptem que vam ser presents al Sinaí, i que vam escoltar aquella vocal muda que ens va omplir de pànic. Dayenu.
Just before the revelation at Sinai, “God said to Moses, ‘Behold, I come to you in the thickness of the cloud, so that the people will hear as I speak to you, and they will also believe in you forever”. (Shemoth, Exodus, 19: 9).
Until then, the Holy One had only communicated with Moses or Aaron. But after crossing the Sea of Reeds, at the foot of Sinai, it is time for all to hear the voice of the One who brought them out of the land of Mitsraim.
Why? Because the Children of Israel had never doubted the possibility of prophecy. They knew that the patriarchs, Moses, Aaron, and Miriam prophesized. But until then prophecy was known only in the form of dreams or visions. “I make myself known to him in a vision, I do speak to him in a dream”. (Bamidbar, Numbers 12: 6).
With Moses, however, it was different. Because Moses’ prophecy was fully conscious, and he was in possession of all his senses. (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, translated and commented on by Rabbi Raphael Pelcovitz, p. 382).
This made the Children of Israel doubt the veracity of Moses’ words. That is why the Holy One revealed itself in Sinai, so that “the people may hear […] and may also believe in you forever.” In this way, they would believe in the possibility that Moses’ prophecy was “face to face.” Because the Holy One would also speak to them face to face, without any intermediary, nor through any dream. Because “God spoke to you face to face” (Devarim, Deuteronomy 5: 4). With the implication that a person can prophesize while using his or her senses. Hashem spoke to Moses face to face” (Shemot, 33:11). And that is why the Sons of Israel said “we have seen this day that God can speak with man and he lives”. (Devarim, 5:21 – Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 381-382)
Arguments of authority can be dangerous. The same with “because I say so”. The revelation at Sinai, in which the Holy One speaks to all the Children of Israel, is what helps us with the “devekut”. That which we can cling to, to defend that the mitzvot are not simply arbitrary rules invented by Moses.
But the process of revelation and delivery of the law will not end with the first tables, written by the divinity. The first tables, and therefore the original pact, will end up broken. And in its place will come a second covenant, written by Moses through direct divine prophecy. Dictated face to face, and with Moses writing while listening.
And even though the Children of Israel woke up late and then could not bear even the first and mute letter uttered by the Creator, we accept that we were present at Sinai and that we heard that mute vowel that filled us with panic. Dayenu.
